#233 Mercè Darbra

Si fer-se la morta a l’aigua fos una feina, ella seria tota una professional. Aquesta sensació de surar i tancar els ulls, trobant el punt perfecte perquè no li entri aigua a l’orella ni tingui torticolis. Els braços, la panxa, les cames i els peus en perfecta sincronia. Tot al seu voltant se silencia i només està ella en versió precària d’estrella de mar. Algú xipollejant o els llunyans «cervesa, beer» la distreuen uns segons, però aconsegueix aïllar-se de tot. Deixarà que se li arruguin els dits perquè ja ningú la vigila i després sortirà de l’aigua, però no es quedarà massa estona a la platja. El millor arribarà quan es fiqui al llit, encara amb una mica de sal i sorra tot i haver-se dutxat, i torni a sentir les anades i vingudes de les onades.

Si hacerse la muerta en el agua fuese un trabajo, ella sería toda una profesional. Esa sensación de flotar y cerrar los ojos, encontrando el punto perfecto para que no le entre agua en los oídos ni le de tortícolis. Los brazos, la barriga, las piernas y los pies en perfecta sincronía. Todo a su alrededor se silencia y solo está ella en versión precaria de estrellita de mar. Algún chapoteo o los lejanos «cerveza, beer» la distraen unos segundos, pero consigue aislarse de todo. Dejará que se le arruguen los dedos porque ya nadie la está vigilando y luego saldrá, pero no se quedará mucho rato en la playa. Lo mejor llegará cuando se meta en la cama, aún con un poco de sal y arena a pesar de la ducha, y vuelva a sentir las idas y venidas de las olas